O com desfer l’atzucac tot ajudant a clarificar la situació

 

JRichEn aquests moments a Catalunya hi ha tres processos que, per les seves dimensions, podríem qualificar de canvis radicals o revolucions:

1.- Una transformació política, a través de la qual Catalunya està manifestant la seva voluntat de poder decidir, de decidir quin model d’estat vol tenir i de les relacions d’aquest estat amb els estats veïns. Alguns van mes enllà i ja han decidit que volen un estat independent.

2.- Una transformació democràtica, per la qual s’està qüestionant el model de repartiment i control del poder, així com el model de participació i de decisió de la ciutadania en la presa de decisions que afecten al conjunt de la població.

3.- Una transformació social, per la qual es desitja, clarament, un canvi en el repartiment de les plusvàlues que genera l’economia, una nova regulació dels sectors que haurien de ser els facilitadors del dinamisme de l’activitat econòmica i que, en realitat, s’han transformat en un fre de la pròpia economia que potencia el desequilibri social. A la vegada, es vol un reforçament i millora de l’estat del benestar en un entorn de precarietat econòmica que s’ha d’articular de nou i que tingui, en la solidaritat i el repartiment del treball un dels seus eixos centrals. En definitiva, es vol un estat on es potenciïn les polítiques d’harmonització social, on les diferències entre els que tenen més i els que tenen menys s’escurcin en lloc d’eixamplar-se, on hi hagi una igualtat real d’oportunitats per a tothom i un estat més just i solidari amb els més desfavorits.

Aquestes tres transformacions, que es donen a l’hora i distorsionen en gran manera l’anàlisi polític i social del moment; de manera que cada formació política avantposa la interpretació amb la qual se sent més identificada. Com a conseqüència es creen falses polèmiques que enredereixen  innecessàriament la presa d’acords creant desconfiança en la pròpia ciutadania i en els partits que la representen i que, finalment, es trasllada a les pròpies institucions.

Per tal de contribuir a clarificar la situació crec que s’han de separar i ordenar aquestes tres transformacions en el temps. A Catalunya les volem fer totes tres a l’hora i de manera democràtica i pacífica.  Les tres son imprescindibles si volem desempallegar-nos del regim del 78, farcit de autoritarisme i corrupció, i aprofundir en el progrés polític, econòmic i social.

La proposta a considerar seria un pacte, signat per les forces polítiques i per les entitats de la societat civil que així ho creguessin oportú, en el qual es considerés tant les prioritats com la temporització que permetin fer aquestes tres transformacions que son les que han de cristal·litzar en un nou, i modèlic, país.

Crec que, a hores d’ara, és prou evident que aquest procés, és a dir les tres transformacions, és impensable que es puguin donar de manera ordenada i creïble dins l’estat espanyol. A Catalunya hem assumit la necessitat urgent del canvi,  tenim més clar el que volem i som conscients que tenim l’oportunitat de fer-ho. Disposem d’un gran teixit associatiu que ho pot permetre amb més facilitat, i per tant es inajornable avançar per poder fer-ho possible.

La proposta i l’ordre temporal, és a dir prioritari, per a fer els tres processos seria, de manera ferma i compromesa per les entitats i partits signants, la següent:

Primer: Fer la transformació Política, és a dir, declarar la independència en el temps més breu possible per tal d’endegar, quan abans millor, les altres dues revolucions. Sense independència no hi pot haver, en un temps prudencial i relativament curt, l’avenç democràtic i social altament demandat per la societat catalana i que, en el fons, és el que es persegueix amb la creació d’un nou estat independent. No es vol un estat per seguir fent el mateix però, ara, de manera separada de l’Estat espanyol. Es vol la independència perquè porta associada les altres dues revolucions. Aquest pacte, que han de subscriure els partits polítics i les entitats cíviques, hauria de contemplar els dos pactes següents sobre el canvi de model democràtic i el canvi de model social. És evident que aquest pacte ha de tenir una validesa curta i un calendari clar, vinculant i ben especificat.

Segon: Fer la transformació Democràtica, és a dir centrar-se en el debat de qui ha de decidir? de com ha de decidir? i de com es controla als que decideixen?. En definitiva com es reparteix el poder, com es controla, com hi participa la ciutadania i fins a quin punt ha de decidir la ciutadania les preses de decisió que afectin a la comunitat. En definitiva, centrar el debat en termes de poder i d’organització de l’estat. Són temes estructurals de la Constitució d’un país. Solament si la participació ciutadana està prou ben garantida i acceptada institucionalment es pot abordar la tercera fase, és a dir la transformació social amb garanties de que el resultat final sigui satisfactori.

Aquesta transformació solament pot esdevenir creïble, i plenament acceptada per la ciutadania, si aquesta hi ha participat en la manera que ella mateixa ha decidit. Aquest és un debat una mica més llarg perquè s’ha de mobilitzar i fer participar a tota la ciutadania. Un procés que hauria de durar entre un any i un any i mig. Al final hi hauria d’haver un un procés de validació ciutadana (referèndum?) que donés legitimitat als acords pactats. En aquest pacte hauria de deixar-se constància de que, amb immediatesa, s’ha de fer la tercera transformació. És a dir, que en aquesta nova Constitució, que solament parla del poder i del seu repartiment i control, s’ha de deixar clar que manca fer el debat sobre l’estat social i per tant ha de fixar un calendari per fer-ho.

Tercer: Fer la transformació Social: Aquest fora el final de trajecte del disseny del nou país. Un cop establerta la independència i com ens hem d’organitzar políticament, ara tocaria decidir com ens volem organitzar socialment. Fora el moment de parlar dels drets, i com no, de les obligacions. Aquest és un debat llarg, on han de participar tots els actors i sectors que composen la societat. És un debat profund amb molts matisos i on totes les diferents sensibilitats del país s’hi han de sentir reflectides. Un debat que podria tardar entre un i dos anys si es vol fer bé. Els resultats dels quals haurien d’anar, previ referèndum, a la Constitució en el capítol de Drets.

Resumint, estem parlant de fer una transformació integral entre tres i quatre anys, de manera ordenada i esglaonada, amb plena participació ciutadana i on tothom hi hagi pogut dir la seva i senti que hi ha participat activament. Aquest, crec, fora un procés que permetria concentrar esforços dels partits polítics, evitaria entrar en “guerres que no toquen” i on molts països i futures constitucions s’hi podrien emmirallar, clarificant l’embolic que moltes vegades tenen aquests mateixos països i col·lectivitats per avançar políticament i socialment. Com ara la nostra en aquests moments.

Jordi Rich i Ferré

Enginyer i membre de Drassanes per la República Catalana

Països Catalans, agost de 2016

Descarrega’t l’article en pdf