Drassanes considera interessant la lectura dels articles d’aquest apartat, tot i que això no vol dir que en comparteixi necessàriament la totalitat del seu contingut”.

Carles CastellanosAra que entrem en una tardor amb moviments polítics importants, ens tocarà ser conscients de les condicions amb què haurem d’afrontar una ruptura sense desviacions ni dilacions. Cal preveure un augment de la intensitat de la confrontació i l’acceleració dels fets polítics. Haurem de pensar, doncs, com ens podem ressituar adequadament.

Quatre punts per guanyar. Hem arribat a la situació actual amb el nostre esforç persistent. És molt important tenir això clar a l’hora d’encarar aquest moment. La convicció en la nostra força (que és molt gran com s’ha demostrat altre cop aquest onze de setembre) ens porta a tenir la seguretat que guanyarem; però per fer efectiu aquest poder de guanyar convé preveure necessitats i perills. Ho resumeixo:

En primer lloc ens caldrà, per sobre de tot, una important fortalesa psicològica. La confrontació política es juga avui fonamentalment en el camp de la guerra psicològica. Fins ara ja han entrat en joc diferents elements d’aquesta forma d’hostilitat: mitjans de comunicació, partits polítics tradicionals, aparell jurídic i policíac… i també noves forces polítiques afavorides pels mitjans amb la pretensió de desestabilitzar l’independentisme… han fet i faran pressió per crear confusió i desànim. Haurem de tenir, doncs, les idees clares en qüestions bàsiques i reforçar la perseverança i la tenacitat.

En segon lloc, cal aprofitar la majoria política. Tothom té clar que seria un error greu desaprofitar la majoria aconseguida amb els 72 escons i que cal anar tan enllà com sigui possible en la ruptura independentista. Ja s’ha dit que no hi ha alternativa. Aquesta majoria, que caldrà anar ampliant, és el resultat d’una acumulació de forces molt important i que cal explotar a fons. Quan hi ha la possibilitat d’avançar cap a un canvi radical que faci perdre el poder de l’Estat espanyol damunt una part de la nostra nació, les opcions polítiques han de ser inequívoques.

És per això que, en tercer lloc, convé assenyalar que ningú s’hauria de deixar enganyar per camins sense sortida. Les propostes de Podemos i Comuns són, des del punt de vista polític global, una enganyifa (no parlo de la militància de base, que és, en bona part, un element positiu en l’actual conjuntura), perquè les proclames dels dirigents actuals només tenen la possibilitat d’influir en aspectes parcials de la monarquia espanyola. No volen (o no poden) trencar amb el règim espanyol que continuarà durant molts anys marcant la política dins el marc d’aquest Estat. Els sectors que es diuen independentistes però que voldrien aliar-se amb els Comuns per evitar fer un front comú amb el conjunt de l’independentisme caurien així, de fet, en una mena de sabotatge reaccionari (com ja hem escrit a La importància de pensar amb el cap). L’independentisme ha de fer pinya. La majoria a les institucions ha de continuar sent de signe independentista, fins a la independència, si volem avançar cap a un marc polític més lliure i just socialment.

En quart lloc, s’hauria d’avançar també amb més organització. Cal que sigui més forta, capaç de defensar la República catalana al llarg de tot el procés de construcció. Ha d’anar més enllà de les grans demostracions, i ha d’activar la solidaritat i tirar endavant accions de resistència, i mobilitzacions agosarades que obliguin la dominació de l’Estat espanyol a considerar la seva inutilitat. Cal una organització que tingui agilitat i capacitat de resposta, que ajudi a dinamitzar un debat profund i factible sobre les bases constitucionals del nostre nou Estat, de manera que pugui fer que el poble català es comprometi massivament en la tasca de dissenyar, defensar i construir la nova República catalana independent. Haurem de desenvolupar noves dinàmiques (més que no pas noves organitzacions, potser), fent que el màxim nombre possible d’iniciatives polítiques es vagin adequant a les exigències de la nova situació.

En resum: fortalesa política i psicològica; aprofundir i consolidar la majoria; rebutjar falsos camins; i una organització reforçada i renovada.

La línia a seguir demana molta capacitat de resistència i intel·ligència, dues característiques que el poble català ha demostrat a bastament. Ara no ens podem equivocar. Continuarem, i amb més força. Al davant hi tenim un país millor que podem construir. I ho aconseguirem.

Carles Castellanos, setembre de 2016

Article publicat a la secció d’Opinió d’El Punt/Avui 19 setembre 2016

Descarrega-te’l en pdf