Les esquerres porten al seu ADN les idees de llibertat, justícia i igualtat. Tots son principis essencialment democràtics que no tenen sentit els uns sense els altres i que exigeixen un marc polític, econòmic i social adequat per fer-se realitat.

Per constituir una societat governada d’acord amb la voluntat de la majoria cal que s’estableixin unes regles del joc en què representació i participació ciutadana s’organitzin harmònicament i equilibradament, on les persones tinguin un accés a la cultura i a la informació per tal de poder decidir adequadament i on la justa distribució de la riquesa impedeixi que grups d’interès o de poder econòmic decideixin pels ciutadans.

La democràcia es desenvolupa en un àmbit d’avenços tecnològics, de propostes culturals, en la comunicació, etc. que impliquen un continu replantejament de l’articulació de la convivència ciutadana, del contingut i del format dels pilars de la democràcia. No hi ha res definitiu, tot està en transformació. No podem deixar de qüestionar-nos: Qui governa aquesta transformació? En base a quins principis? Amb quins mitjans o instruments la implementem? Partint de les idees i, sobretot, de les accions és l’esquerra capaç de liderar la transformació i l’aprofundiment democràtic de la societat? Com evitar l’exclusió dels sistemes educatius i salut? Com socialitzar la feina o organitzar la seva convivència amb la robòtica i la intel·ligència artificial? Com fer-nos iguals davant de la justícia i democratitzar la distribució de la riquesa?

En relació amb l’aprovació del pressupost de la Generalitat de Catalunya de 2017 hem viscut lamentables episodis de la mà d’una esquerra que continua la caduca política del poder representatiu que actua com una casta.

Una diputada de Catalunya Sí que és Pot votà a favor d’una proposta de la CUP referent a la dotació pressupostària sobre un eventual referèndum d’autodeterminació català. Com a conseqüència, el portaveu del seu grup ha realitzat diverses declaracions als mitjans, tendents a desqualificar-la personalment i políticament aplicant la casposa màxima de “Qui es mogui no surt a la foto”.

Davant l’incident es plantegen diverses preguntes que afecten tant la vida democràtica de les institucions com a l’esquerra: És d’esquerres el plantejament casernari de l’autoritarisme de votar “per collons” l’encerti o no, sigui compatible amb l’ètica personal o no, el que digui el grup? Una tal actuació té la seva base en l’anomenat “centralisme democràtic”, en la llei de societats anònimes, o simplement en la llei de l’embut que tan bé s’aplica el PSOE? El mandat entre l’elector i el representant resta ben constituït quan hi ha milers de votants de CSQP que estan pel dret a decidir en aquest i en molts altres temes amb permís o sense del Partit Popular? Ha de sotmetre la diputada el seu raonament polític, la seva ètica i la seva voluntat al mandat del grup? Davant de qui ha de respondre la diputada, davant el grup o davant els seus votants? Qui són els seus representats, una massa informe o persones concretes?

D’una banda es desqualifica la diputada per dissident i indisciplinada mentre, per una altra, es practica el filibusterisme polític intentant diferenciar entre dues partides que fan referència a un Referèndum que, sent pactat o unilateral, s’exclouen mútuament però que, alternativament, la seva realització exigeix una mateixa i única disposició pressupostària.

Sens dubte més els valdria obrir un debat en profunditat i fer propostes serioses sobre el sistema electoral, el tipus de representació a què dóna lloc en relació amb la participació ciutadana i la capacitat de decisió i control popular en els assumptes públics.

Sense cap dubte, el sistema electoral vigent a la Catalunya autonòmica només serveix per perpetuar la partitocràcia poc propera, per no dir aliena, a la voluntat de l’electorat. L’ “esquerra” majoritària sembla satisfeta amb un sistema que l’afavoreix mentre que la minoritària denuncia el sistema que li origina una infrarepresentació. Tot i ser un problema, aquest és un problema més lligat al finançament dels partits que dels electors que no es veuen representats per uns o altres. Es troba a faltar que no es posi en el centre del debat la qualitat representativa del sistema electoral que derivaria de la relació de proximitat entre elector i elegit que es produeix com a conseqüència de l’elecció per districtes uninominals en què l’elegit/da ha de retre comptes directes de la seva activitat als ciutadans del col·legi electoral que representa.

No es rendeixen comptes davant l’elector sinó davant els que manen al partit. És això d’esquerres?

L’electe es deu a l’electorat de la seva circumscripció que es qui el vota pel seu compromís i també, per la seva adscripció ideològica. En conseqüència, el parlamentari representa i interactua de manera que, el corresponent portaveu del grup parlamentari li pot suggerir però sempre evitaria criticar-lo en el cas de no ser submís a les ordres de l’aparell del partit. Si volem que el representant respongui a la voluntat política dels seus electors hauríem d’estrènyer al màxim els seus vincles de proximitat. No sembla, per contra, que les llistes obertes que tant enamoren alguns personatges de l’esquerra puguin ser un recurs útil a aquest fi.

En l’estreta relació que s’estableix entre esquerra i democràcia participativa, el dret a l’autodeterminació dels pobles ocupa un lloc central. En aquest cas és el referèndum el millor instrument de la democràcia directa que permet proclamar la seva voluntat a un poble sobirà. La ciutadania de Catalunya té el dret a decidir sobre el seu futur. Aquesta afirmació és inqüestionablement d’esquerres i, per això, hem de defensar-la amb tota l’energia davant d’aquells que pretenen evitar l’exercici del dret a decidir.

El dret internacional és terminant en la pregunta plantejada en un referèndum ha de ser binària: Sí o No. Només sent independents, en el debat constituent, podrem decidir de manera efectiva els elements que defineixen al nostre estat. És aleshores i no en un altre moment quan el debat sobre federacions o confederacions tindrà lloc. L’unionisme monàrquic i l’unionisme que es vesteix de federal tenen un mateix objectiu: evitar que el nostre poble s’expressi en referèndum. És això ser d’esquerres?

Avancem en la democràcia participativa, no utilitzem mètodes de domini partitocràtic sobre els representants de la ciutadania, exigim sense subterfugis que el dret a l’autodeterminació del poble català, el referèndum, es faci efectiu, sense mes dilació. Això és, en definitiva, ser d’esquerres.

Alfredo Bienzobas, membre de Drassanes per la República Catalana

Article publicat a Llibertat.cat

Març de 2017

http://www.drassanesxlarepublica.cat

info@drassanesxlarepublica.cat

@DrassanesCAT

Facebook: Drassanes per la República Catalana

Descarrega’t l’article en pdf

Anuncis