Declaració d‘abril de 2018

logoDRASSANESxREP

Què hem de fer, ara?

En la conjuntura actual, algun sector de l’independentisme proposa que el que cal fer ara és parar-se a “acumular forces” i a “ampliar les majories socials” per assolir uns millors “resultats” en un futur hipotètic. Tanmateix, ho argumenta només en termes d’uns percentatges electorals actuals que considera com a plebiscitaris, com si es pogués comparar una contesa electoral a un referèndum. D’aquesta manera, pretén qüestionar al moviment independentista la legitimitat per continuar construint la República, evitant de considerar el marc de repressió i les condicions d’excepcionalitat amb què es va haver de fer el referèndum de l’1-O i les eleccions imposades del 21-D, unes condicions que continuen sota l’aplicació arbitrària del 155. És per això que, de parlar d’una “nova estratègia independentista” que treballi per assolir “majories consolidades i inapel·lables” (i “no només del 50%”) passen, a la pràctica, a tenir com a únic objectiu “recuperar les institucions i l’autogovern” per a “fer un govern efectiu” i “asseure’s a negociar”.

D’una banda, sembla evident que, davant del fet d’una República proclamada però no feta efectiva, sense estructures d’estat ni poder real, i un cop constatat el fracàs de fer la independència passant “de la llei a la llei”, els partits independentistes majoritaris es troben amb la contradicció que han d’haver de defensar com a pròpies unes institucions autonòmiques intervingudes i controlades dins el marc de l’estat espanyol, que es veuen obligats, en certa manera, a legitimar.

I, de l’altra, quan manifesten que la prioritat ara és la “d’ampliar la majoria social”, de fer un “govern efectiu” i “d’asseure’s a negociar” sembla que això implica també la necessitat de “desescalar el conflicte” per a negociar. És a dir, rebaixar la intensitat de la confrontació amb l’estat espanyol, sense reciprocitat. Com si això, per si mateix, fos suficient per a fer “desescalar” la repressió d’aquest estat. El fet, però, és que, si negociar no es fa des d’un acord recíproc i efectiu o des d’una posició que els hi obligui aquest objectiu, a més d’il·lusori, es pot interpretar com una mostra de feblesa, precisament en uns moments de forta repressió. I sabem que, quan el moviment independentista recula, el poder i la repressió del règim monàrquic espanyol avança, com s’està comprovant a bastament.

En conseqüència, hem de tenir clar que no podem quedar atrapats en una lògica de dilació indeterminada en el temps. Ben al contrari, el que cal ara és, precisament, aguantar i resistir l’escomesa, i reprendre l’ofensiva política i antirepressiva al més aviat possible. No podem retrocedir en cap terreny: ni en l’institucional ni en la mobilització social i política independentista ni en la projecció internacional.

La qüestió clau que tenim sobre la taula és: on s’ha de situar realment l’estratègia política que faci possible l’ampliació de la majoria social per la ruptura, avançar en el procés constituent i la consolidació de la República? I la resposta és que no s’ha de limitar, només ni principalment, en el terreny institucional, que possiblement no tindrà un paper central en la confrontació, sinó que s’ha de desenvolupar, sobretot, en el camp de la societat civil mobilitzada i organitzada. Perquè el dilema real és democràcia o dictadura, república o monarquia, davant d’un estat espanyol corrupte i basat en l’autoritarisme com a única pràctica.

I com ho hem de fer per afrontar la dominació de l’estat espanyol?

Tenint un projecte de país i mantenint la resistència i el conflicte, la denúncia social i política, la desobediència, l’acció directa i la mobilització massiva no-violenta per tal d’aguditzar les contradiccions internes del règim, debilitant-lo dins i fora de l’estat espanyol, creant inestabilitat i, en definitiva, fent-nos ingovernables.

La lluita contra la repressió de l’Estat.

L’estratègia de l’estat espanyol és la d’una aplicació progressiva de la repressió, cada cop en un grau més elevat, amb l’objectiu de generar la sensació que, si no es desisteix, cada vegada n’hi haurà més, fins a aconseguir una mena de “rendició incondicional”. La manera d’afrontar i de respondre a aquesta escalada, i aturar-la, passa per:

1) Conèixer i assumir que la repressió és un element amb què caldrà comptar en la confrontació en què ens trobem. I per això, un pas important és treballar per a fer-la ineficaç en la mesura que no s’acompleixi la seva finalitat de fer-nos desistir i renunciar. Fent, al capdavall, que els seus costos interns i externs siguin superiors a la seva eventual eficàcia.

2) Mantenir una estratègia antirepressiva comuna i política que no passi només per la via estrictament jurídica i individual i, per tant, que no es basi en actituds inútils de renúncia o claudicació que, com ja s’ha constatat prou vegades, no ha servit de res. El que cal és resistir amb fermesa, tot mostrant una dignitat i una convicció polítiques que no creï dubtes ni confusió. Si l’estratègia repressiva del poder de l’Estat té una finalitat clarament política, nosaltres hi hem d’oposar una resposta de caràcter netament polític i col·lectiu que subordini l’enfocament jurídic a les necessitats polítiques de cada moment.

3) Mantenir obertes i reforçar la mobilització i la denúncia internacional, tant des de l’acció de grups i entitats socials catalanes a l’estranger, com també des de l’acció institucional dels parlamentaris, exiliats polítics, Consell de la República, etc.

4) Ampliar la solidaritat i la reciprocitat amb la resta de l’estat espanyol. El “conflicte català” ha incrementat la descomposició del règim polític corrupte del 78 i ha fet evident la crisi estructural i el caràcter autoritari i repressor del seu “estat social i democràtic de dret”, controlat per unes classes dominants depredadores. Això ha fet caure la careta democràtica que li havia col·locat el franquisme, posant de relleu que la repressió i la lluita per la democràcia i els drets socials no sols afecta els catalans i el seu procés d’independència, sinó també el conjunt de l’Estat. En són exemples els cassos de Valtonyc, Hasel, els joves d’Altsasu, la lluita contra el Mur a Múrcia i la solidaritat catalana i recíproca que han despertat.

El paper de les institucions catalanes.

Les institucions autonòmiques, malgrat estar intervingudes i sota control del poder espanyol, han de continuar fent una tasca important de suport a polítiques republicanes (lleis anul·lades pel Tribunal Constitucional, denúncia permanent de la repressió i dels abusos de poder de la judicatura espanyola, etc.). Això reforçaria les lluites populars contra la repressió i contra l’ocupació. Haurien d’exercir, doncs, d’una manera clara i efectiva, el poder que li confereix l’autonomisme constitucional espanyol mateix, tot i tenint consciència dels seus límits.

En conseqüència, pensem que caldria: 1) deixar sense efecte totes les mesures preses pel govern espanyol a l’empara de l’article 155 i restituir en les seves responsabilitats a totes les persones represaliades; 2) tornar a presentar i aprovar, millorant-les i aprofundint-les, les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional a instàncies del govern espanyol, en especial les de contingut social i ambiental; 3) presentar iniciatives polítiques enfocades a recuperar i a garantir les condicions materials de vida de les classes populars i del conjunt de la població; 4) donar suport al Consell de la República i coordinar-s’hi eficaçment, tot reforçant, així, la legitimitat de la República catalana proclamada i ajudant a la seva construcció; 5) implicar-se en el debat republicà i en el procés constituent que cal iniciar; 6) mantenir una denúncia política activa de la repressió judicial, de la manca de garanties democràtiques dels tribunals espanyols i de l’ocupació de les institucions per la via del 155, i 7) esdevenir un espai de denúncia i debat de la causa general que s’iniciarà contra el moviment independentista en una data pròxima, etc.

En resum, en aquests moments és molt important que les institucions autonòmiques catalanes, partint de la consciència de les seves limitacions, trobin la manera d’actuar com a “murs de contenció” contra els abusos del règim monàrquic espanyol i assumeixin la funció de suport al conjunt del moviment per la independència i la República.

Elements claus de ruptura i fonaments de la República

Finalment, per a avançar en la perspectiva de la ruptura amb el Règim del 78 i la construcció de la República catalana, caldria impulsar iniciatives noves, com:

Primer. Una estratègia republicana de lluita: bastir una estratègia comuna dels moviments i les entitats socials, impulsant un pla d’acció i d’aliances, el més ampli i unitari possible, que conflueixi en un relat polític i una acció republicana que permeti rellançar noves mobilitzacions i accions de desobediència civil massiva no-violenta. Accions amb un contingut polític, democràtic i social comú, socialment i ideològicament transversal, i que entrellaci la lluita per la llibertat nacional i per la democràcia, la cultura i els drets civils, amb les reivindicacions i les lluites populars pels drets socials (precarietats, pensions, sanitat, habitatge, educació, sense papers…), feministes, ambientals i de defensa del territori, etc. Tot plegat amb l’objectiu de construir un potent moviment republicà català de ruptura i constituent, de base i popular.

Segon. Una nova organització i un nou marc institucional republicà arrelat al territori: amb una República proclamada però sense estructures d’estat ni poder real, un dels mitjans per a la seva construcció passa per edificar una nova institucionalitat, des de baix, que creï organitzacions i institucions populars paral·leles i autoorganitzades de manera descentralitzada per tot el territori. Això es pot aconseguir articulant un nou marc unitari de lluita per la independència i la República que agrupi el ventall més ampli possible de moviments i entitats socials, sindicals, culturals, etc., i que es podria concretar en la creació d’uns Consells Territorials de la República. La seva finalitat seria la de desenvolupar, des de baix i amb la màxima participació popular, un Espai Social Constituent que esdevingui una eina de mobilització i conscienciació que prepari les condicions polítiques per a la materialització de les estructures d’estat necessàries i la implantació de l’Assemblea Constituent de la República catalana com a nova entitat sobirana.

Tercer. Establir un front antifeixista: és imprescindible reforçar la lluita antifeixista per denunciar i lluitar contra les agressions i la violència d’extrema dreta creixents (al voltant de les manifestacions espanyolistes promonàrquiques, o en massa casos, pels carrers d’alguns pobles, etc.) que actuen amb la complicitat dels mitjans de comunicació i dels partits del règim. Una violència que forma part de l’estratègia repressiva de l’estat espanyol a Catalunya i dirigida per les seves clavegueres. Una violència que cap dels tres partits del règim: PP, PSOE-PSC i Ciudadanos, no condemna i que pren unes formes semblants (però sovint més accentuades) que les dels partits d’extrema dreta europeus.

Quart. Estructurar de manera urgent un sòlid bloc democràtic contra la causa general a l’independentisme: preparar una estratègia comuna de defensa política antirepressiva contra el macro-judici polític als membres del Parlament i del govern, que volen que serveixi també de càstig i escarment al conjunt del moviment independentista, i que pot començar en la propera tardor. Aquesta estratègia comuna hauria de permetre crear les condicions per a una forta mobilització i una possible vaga general contra la repressió de l’estat espanyol, per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats polítics, i en la perspectiva de la ruptura política i la instauració de la República.

Logo Drassanes quadrat

Drassanes per la República Catalana (DxRC)

Països Catalans, abril de 2018

http://drassanesxlarepublica.cat

info@drassanesxlarepublica.cat

@DrassanesCAT

facebook: Drassanes per la República Catalana

Descarrega’t la Declaració en pdf

Anuncis