Vaig tenir la sort de ser una de les 700 persones que van poder assistir, al Poliorama, a la presentació del llibre La guerra de l’exili, un acte en què hi havia l’autor, Josep Casulleras, i els advocats Jaume Alonso-Cuevillas, Neus Torbisco i Aamer Anwar. I la conclusió que en vaig treure la resumeix molt bé una frase una conclusió d’Aamer Anwar, “hem d’actuar abans no comenci el judici o serà massa tard”.

En sortir em vaig preguntar què fem per fer realitat la República Catalana.

Aquesta pregunta té diferents interlocutors: partits polítics, organitzacions de la societat civil i la ciutadania en general. Segurament les responsabilitats no recauen en un sol actor del procés d’independència, però estem configurant relats diferents que no ajuden a mantenir-nos actius en la defensa del nostres drets ni davant del retrocés en les llibertats i els drets humans.

La percepció que té la majoria de la ciutadania dels tres partits polítics independentistes, és que busquen el cos a cos entre ells, que competeixen per tenir l’hegemonia, encara que això impliqui afeblir l’enfrontament amb l’enemic comú: l’Estat espanyol. La veritat és que no es percep de cap manera una estratègia comuna. Al contrari, tot i que es parla d’acció coordinada, cada cop que hi ha ple al Parlament queda feta miques. Tampoc no crec en la idea d’eixamplar la base de l’independentisme, perquè ja fa més d’un any de l’1 d’octubre, dels primers empresonaments i de l’exili d’una part del govern legítim que vam votar. La solució només pot passar per combatre l’Estat amb plantejaments unitaris de veritat, com ara llistes úniques a les eleccions europees o a les municipals. No hauríem d’acceptar, en canvi, unes noves eleccions autonòmiques, perquè, si es va proclamar la República, es va guanyar el referèndum i tenim majoria al Parlament, seria una contradicció. En aquest mateix sentit, no hauríem de reconèixer cap mena d’autoritat a la justícia espanyola.

Tanmateix, l’advocat Anwar va reclamar a les forces independentistes que actuïn fent servir la força de la gent, i no d’esquena a la gent. En el fons, no ens adonem de l’enorme poder que tenim, com a societat. Si nosaltres som ferms, la classe política no tindrà més remei que seguir-nos.

Pel que fa a les organitzacions socials, ANC, Òmnium i CDR, cal evitar disputes entre elles, d’una banda, i que el partits polítics les dominin, de l’altra. de vegades fa la sensació que l’objectiu sigui aconseguir com més socis millor, en lloc de fomentar el debat entre els associats. Segurament els CDR són els que estan més allunyats d’aquesta dinàmica, però últimament la seva projecció i les seves accions no han estat recompensades socialment. Les dinàmiques que ja es duen a terme regularment, com llaços grocs, conferències, articles, cantades, concentracions davant de les presons o a les places, sopars grocs i altres, també s’han de continuar fent, però sense caure en la resignació ni en la naturalització d’aquests actes.

La ciutadania no passa el seu millor moment, perquè el darrer any ha acumulat molta frustració. Ara bé, si fins ara no ha defallit, tot i la falta de lideratges, d’unitat i de claredat, cal esperar que continuarà endavant. Hem de tenir en compte, però, que tenim la responsabilitat de saber respondre activament a la contundència judicial que ja tenim a tocar. La mobilització tornarà a ser clau per continuar amb fermesa cap a la independència.

Paral·lelament, continua l’estratègia d’internacionalització que, com reconeix la professora en drets humans de l’ONU Neus Torbisco, en aquest moment s’ha de dirigir a demostrar que el canvi en la presidència del govern espanyol, amb l’entrada del PSOE, no ha suposat cap canvi pel que fa a Catalunya. Cal deixar molt clar, com defensa Anwar, que el govern de Pedro Sánchez, en el conflicte català, actua exactament igual que la dreta.

Jaume Alfonso-Cuevillas va manifestar que aquest procés judicial serà llarg i el va qualificar com una de les causes judicials més importants d’aquesta generació. També va dir, però, que el tempo del judici estarà marcat pel calendari electoral i va fer una estimació, tenint en compte la sentència, els recursos interns i el recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans de d’Estrasburg, d’entre vuit i deu anys. Això, evidentment, si abans no aconseguir assolir la independència.

Cal entendre que el temps no juga a favor nostre i que, a pesar dels dubtes, de la desmotivació o de la divisió, és urgent tornar a traçar una estratègia. No hem d’esperar cap sentència, perquè el sol fet de tenir gent tancada a la presó i l’exili per tenir aspiracions polítiques legítimes ja és propi d’un estat autoritari i decadent. Ara és el moment de tornar a encapçalar accions unitàries socialment i políticament. Què esperem?

Josep Cullell i Mirambell,

membre del col·lectiu Drassanes per la República Catalana

Països Catalans, novembre de 2018

Anuncis