CONVENCIMENT I FERMESA CAP A LA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT
On som? L’autocrítica necessària
Per a continuar avançant cap a la construcció de la República Catalana Independent ens cal conèixer i valorar, en totes les seves dimensions, en quina situació es troba el moviment independentista català en el moment polític actual.
I, per a portar a terme aquesta anàlisi, considerem imprescindible que els diferents protagonistes del moviment per la independència facin abans una valoració crítica de la seva activitat en el període comprès entre les eleccions del 27 de setembre de 2015 i el 10 de gener del 2016.
En aquest sentit, volem assenyalar alguns aspectes principals de l’autocrítica que els actors a què ens referim haurien de fer amb profunditat. Començant pels protagonistes políticament més representatius, hem pogut constatar com Junts pel Sí ha enfocat les negociacions per la investidura del nou president de la Generalitat de Catalunya dins la línia habitual d’utilització dels mitjans de comunicació i de pressió pròpia de CDC, clarament orientada a imposar els seus interessos. Fins i tot el moviment de darreríssima hora de deixar pas a un altre candidat, tot reservant per al president Mas l’exclusivitat de designar el seu successor, no ha pogut modificar gens la constatació d’una pressió partidista que té els tocs de xantatge i de despotisme propis de la vella forma de fer política. A més, és una evidència que aquest pas “al costat” de Mas ha obeït sobretot als interessos electorals més immediats de CDC, que amb aquesta maniobra ha volgut evitar unes eleccions avançades que, en solitari, li haurien estat poc favorables.
Una situació en què ERC també ha tingut la seva part de responsabilitat, primer movent-se interessadament amb una certa ambigüitat i, més tard, acceptant una posició immobilista en la negociació fins gairebé al final.
És evident que es tracta de pràctiques, mogudes per càlculs i interessos partidistes, que s’han d’acabar si volem abordar amb possibilitats d’èxit els passos que cal emprendre per seguir el full de ruta cap a la construcció de la República Catalana Independent.
Per la banda de la CUP-Crida Constituent els elements crítics són més coneguts, segurament perquè s’han fet notoris en la confrontació interna manifestada en diferents assemblees al llarg del període de negociacions per la investidura. Aquesta circumstància, però, no hauria d’estalviar un exercici seriós d’autocrítica, ja que seria una equivocació utilitzar el fet d’haver aconseguit que claudiqués el primer candidat a president proposat per Junts pel Sí com una mena d’excusa per a no tenir en compte els errors i les mancances que s’han produït al llarg del període de negociacions, mancances que s’han fet evidents en l’estratègia emprada —fonamentada en una anàlisi políticament simplista i en un escàs recurs a la mobilització— i en uns mètodes de negociació que no tenien en compte la correlació de forces existent. Cal remarcar, a més a més, que l’error negociador principal va ser l’obsessió per centrar el conflicte en la figura de Mas, amb la qual cosa es van bloquejar les possibilitats d’aprofundir en acords programàtics.
Com a experiència de tot plegat, és important, sobretot, que la CUP no caigui en el miratge d’una aliança amb les forces de l’esquerra federalista —les quals, amb una proposta de referèndum impossible com a tercera via, pretenen alentir o aturar el procés de ruptura amb l’estat espanyol— i defugi participar en l’intent erroni d’interrompre el procés de desconnexió i insubmissió que cal emprendre en el període present.
El tercer agent polític que hauria d’autoanalitzar-se és l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), per la seva absència com a autèntica mediadora en aquesta contesa de tres mesos, en la qual no tan sols no ha intervingut políticament de manera activa des d’un posicionament de neutralitat, sinó que ha posat en greu perill la seva transversalitat.
Cal, doncs, reorientar les tasques a partir d’autocrítiques que han de ser serioses en tots els àmbits.
Un present obert per a un futur que s’albira
I, malgrat tot, la conjuntura política no deixa de ser favorable a fer passos decidits cap a la independència. L’estat espanyol es troba en una situació de paràlisi política derivada de les grans dificultats que té la monarquia per a formar govern. I aquesta paràlisi és deguda a causes profundes: és el reflex d’un poder polític en crisi en la mesura que no pot mantenir les formes de dominació del passat, i que no té tampoc, en aquests moments, la voluntat ni la capacitat d’imposar una renovació que li permeti regenerar-se i reproduir-se com a instrument de dominació social i territorial.
D’altra banda, mentre la UE exigeix la formació d’un govern que pugui aplicar noves retallades pressupostàries, la situació econòmica de les classes populars continua sent de precarització i de manca de perspectives, alhora que les anomenades classes mitjanes veuen, també, com es deteriora la seva situació de forma sistemàtica i volguda. És per aquesta raó que cada dia, a Catalunya, hi ha més gent que contempla l’objectiu de la independència com una esperança de canvi que cal fer realitat. Perquè, malgrat els cants de sirena d’alguns profetes de l’engany, és evident que durant les pròximes dècades les possibilitats de regeneració o de canvis en la societat no vindran del marc polític espanyol, sinó que l’única alternativa política real passa per la independència i la República Catalana.
Per la ruptura. Convenciment i fermesa
Per poder sortir d’aquesta situació cal emprendre amb energia i determinació la ruptura democràtica amb l’estat espanyol. La independència és, per tant, un pas inevitable. Les consideracions excessivament legalistes o favorables a l’allargament del procés, manifestades també —ambiguament— pel nou president Puigdemont, no ajuden a crear la consciència política necessària en aquests moments, ni tampoc ho fa un Full de Ruta indecís, interpretat un dia i un altre de manera diferent i aparentment contradictòria, que introdueix en la societat una confusió que cal evitar. Cal que siguem conscients que les organitzacions i les institucions, que s’han compromès a avançar cap a la República Catalana Independent, han d’ajudar a reforçar la mobilització del poble català en el camí indefugible de ruptura amb l’estat espanyol.
I, en aquest sentit, el període que ara s’obre s’ha de veure, segons la nostra manera d’entendre-ho, com una nova conjuntura política que té quatre elements fonamentals:
1.— Un procés de ruptura institucional formulat d’una manera clara per la resolució del 9 de novembre passat, en un doble aspecte: desconnexió de l’estat espanyol i defensa dels drets socials, que no ha de ser vista únicament com una qüestió merament pressupostària, sinó també com una acció política de gran abast que involucri els agents socials, i tota la ciutadania en general, en la lluita contra la desigualtat i pel bé comú.
2.— Un procés de conscienciació i cohesió nacional i social per mitjà del debat participatiu sobre la Constitució de la nova República Catalana Independent, basada en l’aprofundiment de la democràcia econòmica, política i social, com a model del país que hem de construir.
3.— Un procés de creació d’una nova legalitat democràtica per mitjà de la creació d’instruments representatius que permetin superar el marc legal autonòmic espanyol, com la proposta d’Assemblea de Representants Electes, feta des de diferents sectors de l’independentisme, que hauria d’aplegar membres de tots els Països Catalans. Aquest instrument representatiu garantiria el procés de construcció d’un nou marc institucional.
4.— Un procés d’organització popular en defensa de la República Catalana independent, una organització que caldria estendre arreu del territori, paral·lelament al desplegament del debat sobre la nova Constitució.
Estem convençuts que ha arribat l’hora de posar la màxima fermesa en aquests objectius de ruptura, fermesa que vol dir mobilització permanent. Ens hem d’organitzar, en defensa de les reivindicacions populars, fent créixer el procés mitjançant la Convenció Constituent com a l’eina imprescindible per a una participació real del conjunt dels ciutadans en la construcció, des de baix, del país lliure i de la societat realment justa que volem i necessitem. Cal, ara, que les mobilitzacions (com la que s’ha portat a terme el passat dia 7 a l’Ebre) es multipliquin, i que avancem amb la força de la participació popular cap al futur proper que hi ha tot just darrere l’horitzó.
Hem de continuar movent-nos amb força i decisió cap a la República Catalana Independent que ja tenim al nostre abast.
Drassanes per la República Catalana,
Països Catalans, 14 de febrer de 2016
info@drassanesxlarepublica.cat
facebook: Drassanes per la Republica Catalana
drassanesperlarepublicacat.wordpress.com 