DE LA VOLUNTAT I LA FERMESA, A LA UNITAT D’ACCIÓ

DECLARACIÓ DE SETEMBRE 2018

Aquest 11 de setembre ha estat un senyal molt clar que ha posat en evidència una nova voluntat de mobilització. Pensem que el poble català està mobilitzat, a més, d’una manera efectiva, permanent i vigilant, com ho han demostrat també les noves mobilitzacions reeixides que s’han succeït aquest mes de setembre. Ha estat una mostra clara de voluntat i fermesa.

Però des del conjunt dels partits i organitzacions independentistes, s’ha escampat aquests darrers mesos una boira de desorientació, que no és casual. Perquè la confusió és l’arma principal del nostre enemic. Tenim, doncs, una voluntat i una mobilització renovades però s’ha fet evident també un germen intern de divisió que porta el perill d’una dispersió negativa en les propostes d’acció cap a la Independència i la República.

Per a superar aquesta mancança, caldrà desbrossar el camí dels obstacles que a hores d’ara ens poden impedir d’avançar.

PENSAMENT I ACCIÓ. UN NOU MARC MENTAL PER A AVANÇAR CAP A LA INDEPENDÈNCIA I LA REPÚBLICA

DECLARACIÓ DE JULIOL DE 2018

Un “institucionalisme” excessiu

En les nostres darreres anàlisis entorn la situació actual del “moviment independentista i republicà”, una de les consideracions més generals que hi hem apuntat fa referència a la necessitat que el conjunt del moviment avanci en el sentit de superar la concepció excessivament institucionalitzada de l’activitat política. Pensem que avui dia bona part de la gent que participa en el moviment té interioritzat l’esquema institucional de manera que tendeix a restar a l’espera de les consignes que emanin dels partits parlamentaris. I, de retruc, tendeix a confiar excessivament en les possibilitats polítiques del govern i el Parlament autonòmic.

PRIMAVERA CATALANA: REBUTJAR FALSES VIES, FONAMENTAR LA REPÚBLICA

Declaració d‘abril de 2018

Què hem de fer, ara?

En la conjuntura actual, algun sector de l’independentisme proposa que el que cal fer ara és parar-se a “acumular forces” i a “ampliar les majories socials” per assolir uns millors “resultats” en un futur hipotètic. Tanmateix, ho argumenta només en termes d’uns percentatges electorals actuals que considera com a plebiscitaris, com si es pogués comparar una contesa electoral a un referèndum. D’aquesta manera, pretén qüestionar al moviment independentista la legitimitat per continuar construint la República, evitant de considerar el marc de repressió i les condicions d’excepcionalitat amb què es va haver de fer el referèndum de l’1-O i les eleccions imposades del 21-D, unes condicions que continuen sota l’aplicació arbitrària del 155. És per això que, de parlar d’una “nova estratègia independentista” que treballi per assolir “majories consolidades i inapel·lables” (i “no només del 50%”) passen, a la pràctica, a tenir com a únic objectiu “recuperar les institucions i l’autogovern” per a “fer un govern efectiu” i “asseure’s a negociar”.